La Sirena

Marineret que contemples

l’aigua verda, l’aigua blava,

t’endevino als ulls la pena

de no veure la sirena

que cantava

amb veueta de cristall.

Deu dormir sobre les algues,

cansada de jugar amb peixos

i coronar-se amb esqueixos

de corall.

Si sortia a flor de l’aire

per ofrenar-te els seus cants,

no la toquis poc ni gaire;

se’t desfaria a les mans

talment com un glop d’escuma.

Les sirenes són com boira

que s’esfuma.

Poema: Joana Raspall
Música: Joan Josep Blay

Ester