Marineret que contemples

l’aigua verda, l’aigua blava,

t’endevino als ulls la pena

de no veure la sirena

que cantava

amb veueta de cristall.

​

Deu dormir sobre les algues,

cansada de jugar amb peixos

i coronar-se amb esqueixos

de corall.

​

Si sortia a flor de l’aire

per ofrenar-te els seus cants,

no la toquis poc ni gaire;

se’t desfaria a les mans

talment com un glop d’escuma.

​

Les sirenes són com boira

que s’esfuma.